|
© AVUI, 13 setembre 2001
versió PDF
Tornar
ARA COM ARA
Gaston Bachelard:
poesia i ciència
CARLES HAC MOR
H i ha un tòpic força corrent
amb apreciacions equivocades sobre una suposada decadència del pensament
a França, que, segons el lloc comú, ja no tindria la importància
de fa unes dècades.
En canvi, és evident que hi ha un pensament, o més ben
dit, uns pensaments més o menys actuals (això de l'actualitat
en alguns terrenys abasta èpoques àmplies), a França
-discutibles, és clar, i fins detestables per a molts-, que són
dels més influents, a hores d'ara, a les universitats, a les llibreries,
a Internet i als altres mitjans de comunicació. L'interès
d'aquests pensaments és enorme a molts nivells i per a tots els
camps, i, no solament com a provocació revulsiva i actitud crítica.
És ben fàcil de fer una llista llarga dels pensadors
que ens ocupen, ben diferents entre si, tot i que amb força punts
en comú. Esmentem-ne, però, només cinc de ben importants:
Gilles Deleuze, Jacques Derrida, Pierre Bourdieu, Jean Broudillard i Jean-François
Lyotard. A través de paradoxes, són negadors o desconstructors
d'evidències suposades i, en certa manera, són utopistes
(d'utopies ben obertes i no gens tancades).
Una mena de precedent d'aquests diguem-ne desconstructivistes és
el també francès i anticartesià Gaston Bachelard (1884-
1962), filòsof de la ciència, teòric de la imaginació,
anomenat poeta de l'epistemologia i creador d'un peculiar surracionalisme.
Així com el surrealisme enriqueix el realisme amb una amalgama
de realitat i somni (una altra realitat), el surracionalisme de Bachelard
és una síntesi que consisteix en l'assimilació per
la raó del que és irracional, la qual cosa, per tant, reorganitza
el terreny de la racionalitat.
El filòsof Louis Althusser, per al seu cèlebre concepte
de "ruptura epistemològica", es va inspirar en el de "discontinuïtat"
de Bachelard, en una explicació no pas evolutiva, sinó amb
trencaments, del desenvolupament de la ciència i, per extensió,
del pensament. Una d'aquestes ruptures -propiciada per Bachelard- és
la recerca de l'inconscient -de la imaginació, del desvari, de la
poesia- en el coneixement científic.
Els títols d'algunes de les obres de Bachelard són significatius
de cap a on deriva el seu racionalisme empeltat de poesia: La psicoanàlisi
del foc, La filosofia del no, L'aigua i els somnis, La poètica de
l'espai i La poètica del somieig.
Ara l'editorial Montesinos ha publicat La simbología (grandes
figuras de la ciencia de los símbolos), coordinat pel cirlotià
Jaime D. Parra, i dos dels capítols del llibre són dedicats
a Bachelard: Del cientifismo a la imaginación de la materia,
escrit per Albert Ribas Massana, i Una liberación del imaginario,
de Jean Libis.
Ribas hi destaca que hi ha en Bachelard una dispersió i una
manca de sistematicitat aparents, i això -hi afegim- l'emparenta
amb els desconstructivistes. L'obra de Bachelard (com la d'aquests) "és
feta més aviat de meandres, de suggeriments molt rics, que obliguen
a camins que no siguin aplicacions simples de l'original".
I hi remarca, Albert Ribas: "La coherència del recorregut de
Bachelard no és pas la d'un designi previ, sinó el desplegament
d'unes idees que van traçant nous camps d'aplicació, nous
objectes de reflexió". "Ciència i poesia són àmbits
tan diferents que sembla que hi hagi dos Bachelard. Tot amb tot, justament
l'esforç i la contribució de Bachelard consisteix a posar-los
en relació".
Tornar |