| Portada | Contactar | "Biografía del vacío" | Enllaços | Bibliografia | Articles | © 2008 Albert Ribas |
La Web del Buit. Albert Ribas. Articles
| "La
discutible creativitat"
Cuadernos de Estudio y Cultura, nº9-10, desembre 1998, p.61-65 |
| Sumari | Abstract
Aquesta és una contribució a l'Aula de Debat de l'Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya que tingué lloc a l'Ateneu Barcelonès sobre el tema "Creativitat i literatura: una perspectiva interdisciplinària" coordinada per Carmen Borja
i on intervingueren també
A partir d'un conte de Jorge Luis Borges sobre la biblioteca total es presenta la paradoxa de la suposada creativitat. S'hi repassen els conceptes que han conduït a la idea d'un creació ex nihilo aplicada a l'artista i es reclama una actitud més humil. Un petit excursus sobre les dimensions del món i de la biblioteca clou l'article. |
| La biblioteca de Borges
La recerca de la creativitat és, de fet, un lloc comú, un tòpic. Gairebé tothom accepta que aquest objectiu és condició necessària en la producció artística en general, i també, doncs, en la literatura. Els termes "creativitat", "originalitat", tot i la dificultat per a definir-los, són termes obligats en el context d’una discussió sobre l’art o sobre la literatura. En aquestes ratlles pretenc aportar un punt de vista crític davant d’aquesta unanimitat, sobretot recordant des del punt de vista de la història de les idees l’origen i els factors que duen a ella, i també posant un punt de perplexitat a partir justament d’una narració literària. "Crear", en un sentit estricte, és produir del no-res, és extreure quelcom de nou d’allà on no hi ha res. La pretensió de la creativitat de l’escriptor ve representada en el famós motiu del full en blanc. Sobre aquest full blanc, l’escriptor crea. Contra aquest tòpic, em sembla útil fixar l’atenció sobre un conegut relat de Borges: em refereixo a "La Biblioteca de Babel" (de 1941). Com sabeu, aquest relat –que ha fascinat molts lectors– considera una biblioteca que contindria tots els llibres possibles. Atès que qualsevol llibre, de qualsevol gènere, no és més que una combinació de signes, només cal imaginar un sistema de producció automàtica de totes les combinacions possibles de signes per imaginar aquesta biblioteca total. Aquesta idea tan senzilla de Borges condueix a molts camins, a molts suggeriments, a moltes consideracions. L’autor –Borges– n’exposa magistralment alguns; i altres lectors n’han fet derivar altres reflexions. Jo, aquí, em permeto utilitzar l’artefacte de Borges per a conduir la meva reflexió –que no és pas original i que comparteixo amb altres lectors fascinats pel relat–. La qüestió és que la totalitat dels llibres, perfectament establerta a partir de l’esmentat artefacte, produeix immediatament el sentiment angoixant que tot està dit i escrit. Cap originalitat o creativitat seria possible. Tot el que es pugui imaginar estarà escrit en algun racó d’algun llibre de la biblioteca. Aquestes ratlles, per exemple, també hi seran; i la tesi que exposo obtindria una adequada rèplica en algun altre escrit que també seria a la biblioteca. I tot el que es pronunciï aquí té la seva transcripció exacta en algun fragment de la biblioteca. La inquietud i la perplexitat que produeix aquesta biblioteca total no prové evidentment de la seva existència empírica. No és la seva existència allò que inquieta; és saber que un senzill algoritme, una fórmula de càlcul, regulen la producció de tot allò que és possible d’escriure. No cal entrar en detalls matemàtics sobre aquest càlcul que és relativament senzill. Només cal saber que es tracta de combinacions amb repetició de 25 signes –per posar el número que cita Borges–: les lletres de l’alfabet, els signes de puntuació, l’espai en blanc, etc. La qüestió és que el nombre total de combinacions és un nombre, bé que gran, finit, calculable. Si en comptes de 25 signes considerem 50 (per exemple diferenciant les majúscules), la situació és la mateixa. Són almenys dues les inquietuds que aquest artefacte ens produeix pel que fa a la pretensió de la creativitat: * una es refereix a la infinitat. La creativitat és una idea filla de la infinitat: se suposa que la creació reposa sobre la infinitat de les possibilitats. Doncs bé, la biblioteca total és finita. La il·lusió de la infinitat se’ns ha esvaït. * la segona es refereix a la indeterminació. La creativitat és una idea filla de la indeterminació: les coses, les idees, no estan determinades, l’artista escull enmig d’aquesta indeterminació. Doncs bé, la biblioteca és un sistema perfectament determinat. Una altra il·lusió que s’esvaeix. En qualsevol cas, malgrat aquestes perplexitats suggerides pel relat de Borges, és palès que la idea de la creativitat té una difusió ben acceptada. L’exemple d’aquest relat ha estat escollit perquè relativitzem el valor d’aquesta acceptació. Potser la creativitat no és més que una simple il·lusió, una il·lusió útil que alimenta la vanitat de l’artista, però il·lusió al cap i a la fi. O potser, sí, la creativitat és una idea correcta. A favor d’aquesta segona opció més optimista, em reservo pel final d’aquestes ratlles una sorpresa, una sorpresa que apareixerà seguint també els fils del mateix relat de Borges. I ara entrem al camp de la història de les idees, o si voleu precisar més, al camp de la teologia i de la filosofia. Com ja podeu suposar, l’origen de la idea de la creativitat és en allò que s’ha anomenat "la gran analogia", és a dir l’analogia entre Déu i l’ésser humà, o més concretament entre Déu i l’artista. La idea del Déu creador ha estat transferida a la idea de l’artista creador. Hi ha, doncs, una evident influència de les fonts judeo-cristianes, en particular del Gènesi i de les seves reelaboracions teològiques. La creació ex nihilo (del no-res), afirmada en aquestes fonts teològiques, és la base sobre la qual s’ha bastit la idea de la creativitat. És oportú de recordar que en altres tradicions religioses, en les quals la concepció creacionista és més dèbil o inexistent, la idea de la creativitat no és en absolut cap evidència. A més de la transferència entre el Déu creador i l’artista creador, cal afegir un altre component d’origen teològic: és la idea que l’ésser humà està fet a imatge de Déu. Aquesta idea reforça l’esmentada transferència entre el Déu creador i omnipotent i l’artista concebut amb poders semblants. Al costat de les fonts religioses judeo-cristianes, cal també remuntar-se a la filosofia grega. Molts són els filòsofs grecs que reflexionaren sobre el sentit de l’art i de l’obra d’art, per exemple sobre els gèneres literaris i les condicions de la seva producció. Així, sobre la concepció actual de la creativitat de l’escriptor o de l’artista gravita, sens dubte, la distinció formulada –per exemple, per Plató– entre l’artesà i el geni. Una distinció que és paral·lela a la distinció entre tècnica o art (tecnè) i inspiració de caire diví (en grec enthousiasmos). És, doncs, l’entusiasme (literalment, possessió per Déu, o participació divina) el que explica com la vertadera obra d’art depassa la simple obra artesana. Aquest ideal d’arrel platònica ha contribuït també a la idea de la creativitat, per oposició a la idea de l’artesà com a simple manipulador de materials ja existents o portador d’una mera tècnica. L’elaboració d’aquest ideal de la creativitat ha anat madurant i fent-se més complexa, tot afegint altres consideracions. Una de molt important és tot el desenvolupament a l’entorn del tema del geni, tema especialment rellevant en context renaixentista i romàntic. El tema del geni està lligat al tema de la malenconia, a un tipus de malenconia –la productiva–. Però aquest lligam entre el tema del geni i el de la malenconia ens assenyala ja una de les inquietuds bàsiques del creador: sap que la seva condició de geni, de creador, està sotmesa a l’explotació d’un tipus de malenconia, però tem caure en l’altra, aquella que el paralitza i l’ensopeix. El geni, doncs, és al fil de la navalla, entre la creació i la impotència melancòlica. Els exemples d’aquesta vivència ambivalent són molts: el silenci i la bogeria d’un Hölderlin o d’un Nietzsche en serien casos ben explícits. Una altra consideració és la idea de l’obra d’art com a objecte d’un judici lliure, idea ja formulada per Demòcrit i refermada per Kant. És a dir, la vertadera obra d’art incorpora en el seu si una indeterminació, una llibertat d’interpretació, que es reflecteixen en la llibertat de judici del receptor. L’obra d’art, en tant que novetat i creació, depassa fins i tot les intencions explícites de l’autor i basteix tot un món de referències i suggeriments que són més enllà de la intenció primera. Aquesta característica no es donaria en la mera obra artesana. Per això, si l’obra artesana pertany a l’àmbit natural –perquè no deixa de ser una manipulació de materials naturals–, la vertadera obra d’art, en canvi, es defineix pel fet que afegeix quelcom més a la naturalesa. La creació, doncs, apuntaria a un món que és més enllà de la simple naturalesa. Crear suposaria abandonar el món de les referències naturals per endinsar-se en un món indeterminat, un món no sotmès a les lleis naturals. En el terreny de l’escriptura, aquesta recerca de la llibertat i la indeterminació vindria il·lustrada en el tema de la metàfora. Escriure és, sens dubte, treballar amb uns materials donats, els mots, que tenen uns referents i uns significats explícits. Però l’escriptor creador aspira a utilitzar aquests materials, no per descriure una realitat, sinó a més per a construir tot un encadenament de suggeriments, d’imatges poètiques, tot un món de ressonàncies metafòriques –que no són als significats o als referents explícits dels mots–. Resumint: la idea bàsica continguda en el concepte de "creativitat" és la idea de llibertat. Hi ha llibertat tant en la concepció més forta com en la més feble. En el primer cas, seria la llibertat absoluta del creador, una llibertat feta a imatge del Déu creador; en el segon cas, seria una llibertat més restringida, la llibertat del qui selecciona uns materials entre les coses ja existents. En parlar de "creativitat" avui, sovint confonem aquestes dues concepcions. Jo crec que la primera concepció és falsa, o en tot cas il·lusòria, la qual cosa, vista rigorosament, hauria de dur a rebutjar el terme de "creativitat". Perquè, de fet, sent rigorosos, hauríem d’acceptar aquella famosa dita: ex nihilo nihil fit (res es crea del no-res). Ara bé, si prenem la "creativitat" com a una il·lusió útil, o fins i tot com a una metàfora límit, aleshores podrem acceptar-la. En tot cas, totes aquestes precisions haurien de servir per recuperar en l’artista i en l’escriptor una certa humilitat, la humilitat que ens suggeria el relat de Borges. Potser, més que un creador, l’escriptor és un desvetllador de creacions ja donades, un portador del sentit amagat en les coses. Per això mateix, aquesta humilitat hauria de conduir a la conclusió que "creació", "originalitat", "geni", no han de ser conceptes tan venerats. Hauria de fer, també, que l’artista i l’escriptor prenguessin consciència que no són més que manipuladors d’uns materials ja donats. Seguint amb la paràbola de la Biblioteca de Borges, hauríem de prendre consciència que la seva producció no és més que una ínfima part d’un tot ja creat d’antuvi. I seguint la mateixa línia de reflexió, podríem també formular algunes conclusions provisionals. La primera és la reivindicació de l’artesà, i amb ell dels termes "art", "tècnica", "ofici": és convenient retornar una dignitat a aquests conceptes. La segona és la reivindicació de la retòrica, concepte tantes vegades incomprès i rodejat de connotacions negatives. Sí, cal dominar la retòrica, la qual cosa vol dir retornar al receptor la seva plena dignitat. Preocupar-se per les regles de la producció d’efectes, preocupar-se per la disposició del receptor són obligacions sovint oblidades pel vanitós "creador". La tercera conclusió és recordar de nou que tot art està subjectat a determinades regles, que la llibertat també s’exerceix en el si d’aquestes regles. Potser el programa que acabo de formular sembli massa rígid. És possible. Però la intenció només és la de contraposar-lo als tòpics de signe oposat, els tòpics d’una llibertat sense límits. Crec, a més, que la llibertat i la creativitat buscada per l’artista i l’escriptor són possibles, sense entendre obligatòriament que llibertat i creativitat són sinònims de novetat a qualsevol preu. Per exemple, caldria recordar que "originalitat" deriva d’"origen". La originalitat també és, doncs, retorn a l’origen. I el retorn a l’origen obliga també a un cert oblit de tot allò que ha vingut després. Perquè, si entenem l’originalitat en el sentit de novetat, sembla que qui busqui la novetat haurà de tenir al cap tot el recorregut de les novetats anteriors. D’aquesta manera, el creador de novetats es fa esclau de tota una allau; en certa mida està sotmès a la tradició, ni que sigui per negar-la. En aquest punt, fóra bo recuperar aquella disposició de què parlava Nicolàs de Cusa, la docta ignorància. La docta ignorància és un desprendre’s dels coneixements adquirits, és fer-se de nou innocent. Aquesta docta ignorància, aquest retorn a l’origen, encara poden formular-se més radicalment. Hem dit que no creiem estrictament en la creativitat perquè no hi ha creació del no-res. Doncs justament, potser la disposició del creador, la pretensió de crear a partir del no-res, només seran possibles o autèntiques a partir d’una aproximació al no-res. Aquesta és una operació difícil perquè es parteix del pressupost que afirma que la creació és el desplegament d’una plenitud. Se suposa que el creador està ple, desbordant de continguts, continguts que aboca en la seva producció: les metàfores de la plenitud són paral·leles a les metàfores de la creació. Doncs bé, en comptes de la plenitud, aquí recomanem una disposició pròxima al no-res, al silenci, al buit. En això, seguim les concepcions orientals del buit –particularment, la taoista–, on s’hi afirma que el buit és la veritable potencialitat, que el buit és el desplegament de la diversitat. La llibertat buscada en la creativitat no estaria en la rigidesa de la plenitud, sinó en la subtilesa del buit. El buit és llibertat. I no hauria de ser sinònim d’angoixa, de l’angoixa del creador, de la famosa pàgina en blanc. Però aquesta angoixa persegueix l’artista. Al marge d’altres factors, ens la produeix també aquesta cerca sense fi de la creativitat, de la novetat, de l’originalitat. És normal que aquestes pressions produeixin angoixa: un es veu obligat a respondre a aquests reptes. Per això, és normal que ens plantegem de manera problemàtica la qüestió de la creativitat. Aquí he volgut sotmetre a una certa crítica el concepte. I també he il·lustrat aquesta crítica apel·lant a una narració de Borges, una narració que ens convidava a un exercici d’humilitat. Ara, però, per a contrapesar la crítica, desvetllo la sorpresa anunciada a l’inici. Jo, guiat per la meva afició a la matemàtica, he fet el càlcul de les dimensions de la biblioteca. No és un càlcul gaire difícil. Només cal considerar la combinació amb repetició de 25 signes (o si voleu, 50), i incloure algunes condicions raonables: per exemple, que cada llibre és de 410 pàgines i cada pàgina de 40 per 80 espais –són les xifres que indica Borges– ( o si voleu, uns altres paràmetres semblants). No cal entrar en els detalls de les operacions: aquestes dades ens permeten calcular el nombre total de llibres. Només ens resta transformar aquest nombre total en termes d’espai ocupat. I podreu posar altres paràmetres: per exemple que 1000 llibres ocupen x metres cúbics. Amb això, finalment arribem a la solució buscada, les dimensions o volum de la biblioteca. I ara ve la sorpresa. No sé si sabeu que l’univers, segons la física recent, té unes dimensions limitades, bé que molt grans. De la mateixa manera que té un inici temporal, situat al big bang, també té un límit espacial. Doncs resulta que les dimensions calculades de la biblioteca total de Borges són immensament superiors a les dimensions de l’univers. En una paraula, el món d’allò que és imaginable desborda totalment el món real. Una conclusió que podreu afegir a la banda de la creativitat. Però recordeu també que el llibres creats seran, gairebé per a l’eternitat, una ínfima part d’una totalitat preestablerta. |
| Portada | Contactar | "Biografía del vacío" | Enllaços | Bibliografia | Articles | © 2008 Albert Ribas |