| Portada | Contactar | "Biografía del vacío" | Enllaços | Bibliografia | Articles | © 2008 Albert Ribas |
La Web del Buit. Albert Ribas. Articles
| "El buit, ciència
i metàfora"
A. Ribas; D. Jou; J. Corredor-Matheos. El buit, ciència i metàfora, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, s. d. (Juliol 2000). p.5-10 |
| El
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va organitzar un
cicle de conferències sota l'esmentat títol. A més
d'Albert Ribas, hi participaren David Jou, que va parlar d' "El buit a
la física actual", i José Corredor-Matheos, que ho va fer
sobre el buit, la mística i l'art.
|
Abstract
Aquest article, que és
la transcripció de la conferència donada per l'autor, tracta
del contrast entre la dificultosa acceptació del buit en termes
de la física i la dificultat d'acceptar-lo en termes anímics.
S'hi repassa la posició de Descartes y de Hume, entre altres, i
es conclou amb un diagnòstic sobre allò que suposa el buit
en termes de la filosofia de la cultura.
|
| El buit, ciència i metàfora
És possible que el tema que avui ens convoca els hagi sorprès. Parlar del buit és certament una cosa força estranya. Intentarem no decebre els que han gosat venir aquí. Doncs bé, abans de res potser caldrà fer una petita introducció a tall de justificació. Crec que una ràpida percepció del món i de la cultura que ens envolten ens permet deduir una sensació dominant: la saturació. Saturació de la informació, d'esdeveniments, de propostes culturals. Tot gira en un remolí cada cop més dens. És cert, però, que aquesta sensació de desbordament ve acompanyada d'una altra: la inconsistència, el caràcter efímer de tanta informació, de tants continguts. Però la resposta sol ésser: més i més. El nostre ideal és més coneixement, més informació; i en el terreny personal parlem -potser ara menys- d'autorealitzar-nos. Tot camina o fa com si caminés cap a un acompliment, cap a una acumulació. Sabem que aquest ideal és impossible, però ens movem com si fos possible la completitud, l'acabament, el tancament. Anem idealment cap a una clausura i una acumulació. D'aquesta tendència en podem dir
el paradigma de la plenitud: més i més, acumulació,
Hem subtitulat aquest intent d'explicar o reflexionar sobre el buit amb els termes ciència i metàfora. Ciència, perquè volem explicar què en diu la ciència (especialment la física i la cosmologia): és el buit un component de l'univers? I si ho és, quin estatut té? Metàfora, perquè penso -com deia Borges- que la història és la història de la diversa entonació d'algunes metàfores. Car la cultura és un món de vasos comunicants entre conceptes que circulen d'uns àmbits a uns altres: de la ciència a la poesia, de la religió a la filosofia, o de les imatges als conceptes. O si voleu, també podem rememorar aquells versos de Baudelaire al famós poema «Correspondances» en que es diu que «la natura és un temple... l'home hi passa a través d'uns boscos de símbols... com ecos que de lluny es confonen en una vasta unitat... els perfums, els colors i els sons es responen». La metàfora és l’expressió d'aquestes correspondències. En aquest cas, metàfores del buit són el silenci, la nuesa, la simplicitat, el no-res, el fons de les coses, fons sense atributs perquè conté la potencialitat d’allò que es manifesta. A mi em pertoca fer una petita història, sobretot des del punt de vista de la ciència i de la filosofia, d'aquest concepte. Evidentment, la primera constatació és que ens trobem davant un concepte paradoxal. El buit és l’absència, en certa manera és el no-res. No és paradoxal o fins i tot inútil preocupar-se per allò que és absent, per la negació d’allò existent? Doncs bé, endinsar-se en aquesta paradoxa és el que ens demana el tema d'avui. Justament, al pensament d'Occident li ha estat força difícil comprendre o acceptar aquesta paradoxa. La sortida més fàcil i habitual ha estat la de negar el buit o la d'assenyalar que la natura, les coses o les idees tenen aversió al buit. Aquesta és la primera conclusió que vull remarcar i avanço: la nostra tradició de pensament està marcada per l’aversió al buit, aversió que fou formulada en la famosa expressió de l’horror vacui: les coses, la natura, senten un horror al buit, o simplement aquest horror conceptual és l’expressió d'una impossibilitat radical del buit. Aquesta ha estat l’opinió dominant en la ciència i en la filosofia durant almenys 2.000 anys. Per trobar una tradició que accepti la paradoxa, que cregui en el buit i el valori cal dirigir la mirada a Orient. No cal que fem l’anàlisi detallada de les seves concepcions. Només recordarem aquelles paraules del Daodejing, l'antic tractat taoista del segle IV aC, on es diu que allò que compta en un recipient, en una àmfora per exemple, és el seu buit, la seva potencialitat per contenir. Car el buit és certament potencialitat. El buit és llibertat, perquè és allò que encara no és determinat, acomplert; conté la llibertat i la potencialitat de les seves diverses realitzacions. Nosaltres, Occident, hem valorat el contingut de l’àmfora, hem mirat d'omplir-la, l'hem vista com a realitzada si era plena; Orient n'ha valorat la buidor, ha vist en el buit el fons últim o l'origen comú. Això determina dues actituds absolutament oposades, de conseqüències ben diverses, en àmbits que van de la ciència a les arts. Són dues actituds que poden expressar-se en la confrontació de dos paradigmes: el paradigma de la plenitud pot venir representat pel paradigma de la duresa, de la rigidesa; el paradigma de la buidor ve representat pel paradigma de la subtilitat, de la mollesa. Així, la tendència occidental consisteix a descobrir o establir darrere fins i tot de les aparences més molles o subtils (com l'aire) una estructura sòlida. Nosaltres ens regim pels cossos sòlids o rígids: és el nostre model de perfecció. La tendència contrària, l'oriental, és cercar allò subtil darrere les aparences més rígides, és la de reduir tota realitat a la seva constitució subtil: és el model de la subtilitat, del buit. En la història de la filosofia i de la ciència a Occident ha prevalgut, doncs, el model de la rigidesa i de la plenitud. Per això, el principi de l'horror vacui ha estat vigent durant tants segles. A l'Antiguitat va ser Aristòtil el que va sistematitzar en la seva Física aquesta idea de la impossibilitat del buit. La naturalesa no podria consentir-lo i a més seria un concepte inconsistent. (I fixeu-vos en la metàfora que conté aquesta expressió: les coses, els conceptes han d’ésser «consistents», amb pes, sense fissures, plens; ple, coherent i consistent venen a ésser sinònims.) En les concepcions científiques i cosmològiques, des del segle IV aC amb Aristòtil fins el segle XVII, ha dominat aquesta idea de la impossibilitat del buit. Amb la fórmula de l'horror vacui o altres similars aquesta ha estat l’opinió dominant. La situació canvià en el
segle XVII. Amb Torricelli, Pascal, Guericke i Newton, entre d'altres,
la ciència acceptà finalment el buit. Fou el fruit de llargues
discussions i de diverses demostracions experimentals. Fou un període
apassionant per aconseguir una acceptació tant de temps negada.
Però cal recordar que els principals filòsofs de l’època,
els filòsofs més influents de l'Edat Moderna, seguiren sent
contraris al buit.
En tot cas, sobretot amb Newton, el buit esdevingué un component bàsic de l'univers. La imatge tan evident d’un univers constituït per uns immensos espais buits entre els cossos celestials, imatge avui tan òbvia, prové de Newton. També Newton hagué de superar importants resistències, però finalment el segle XVIII, en reconèixer la vàlua de la física i la cosmologia newtoniana, acceptà el buit. El buit deixà d’ésser problemàtic per a la ciència, si més no en els termes que ho havia estat en el passat. De com el buit intervé en la física i la cosmologia contemporànies suposo que en parlarà en David Jou. Car la paradoxa del buit continua tenint un gran interès. La conclusió important que s'ha de retenir és, doncs, aquesta: en el pensament filosòfic i científic ha dominat durant un bon grapat de segles el principi de l'horror vacui, ha dominat la negació del buit. Podríem pensar que la revolució científica del segle XVII ha arraconat un vell prejudici, que el problema del buit ha deixat de ser-ho. Des del punt de vista de la naturalesa i de la ciència, això és bàsicament cert. Però no hauríem de ser tan ingenus. De fet, l' acceptació científica del buit al segle XVII inaugura un nou període del vell principi de l'horror vacui, principi ara soterrat i desplaçat cap a altres àmbits. Car a partir del XVII-XVIII s'estableix una nova contradicció entre l’acceptació del buit per part de la ciència i la naturalesa, d'una banda, i la pervivència de la vella aversió, és a dir la pervivència d’allò que podem anomenar l'horror metafísic al buit, per l'altra. Les manifestacions d'aquest horror metafísic són moltes i diverses. En tot cas, poden resumir-se en la connotació negativa que perviu. De totes les manifestacions d'aquesta connotació m'interessa destacar la que fa referència a les concepcions modernes del subjecte, o dit d'altra manera, les concepcions modernes de la psique, de la interioritat -o digueu-li simplement ànima. Em sembla que hi ha dos casos prou il•lustratius. Són les concepcions de Descartes i de Hume, totes dues molt influents en el pensament modern. Descartes -a qui considerem punt de partida de la modernitat- ens mostra el subjecte racional; Hume ens mostra el subjecte pràctic. És a dir, les dues cares de la modernitat: raó i empirisme. Curiosament -o no-, en ambdós casos el buit resta exclòs. En les concepcions del subjecte de Descartes i de Hume no es tolera la buidor. El subjecte és un subjecte ple. Ho és en el cas de Descartes. El seu model consisteix en una depuració de la interioritat, una depuració que cerca un nucli estable i sòlid, aquell des del qual es desplega la raó, el fonament segur. Podem entendre aquest model com el procés de talla d'un diamant en brut. Aquesta talla aconsegueix la perfecció del diamant ja ben delimitat. En la metàfora aquesta del diamant trobareu totes les imatges associades al subjecte racional: el mètode analític suggerit per les arestes tallants, la claredat i la distinció suggerides per la geometria ben delimitada. I per damunt de tot la imatge de la llum -la llum del diamant que és la llum de la raó-, i el caràcter dur, sòlid i pràcticament indestructible d'aquest nucli. L'ideal geomètric i racional de Descartes ve perfectament explicat per aquesta imatge del diamant. El jo, el seu nucli, és aquest diamant. I evidentment és un nucli perfectament ple, sense fissures. Aquesta és la plenitud del subjecte racional de Descartes. El model de Hume és de fet l'oposat al de Descartes. En aquest cas, el subjecte està constituït pel flux de la ment. Allò que preval aquí és l'aspecte empíric d'aquest flux, no una visió abstracta. No hi ha operació de depuració, sinó la consideració de la ment com si estigués formada per unitats últimes i indivisibles. S'ha parlat en aquest cas d'un atomisme psíquic, perquè la ment està feta d'àtoms psíquics (percepcions, idees, etc.). Però Hume tampoc no considera el buit, la buidor, en aquesta constitució de la interioritat. Per definició, segons Hume, aquesta està feta d'aquestes unitats i no tindria cap sentit considerar altra cosa. Ni tan sols tindria sentit considerar els intervals entre aquelles unitats mínimes (espècie de buit entre àtoms), car allò que no té un contingut precís no pertany a la ment. Així, per una altra via, arribem també al subjecte ple. El subjecte pràctic de Hume és un subjecte ple. En ambdós casos, subjecte racional i subjecte pràctic, la buidor resta exclosa. Per comprendre l'abast d'aquesta conclusió podem fer un símil matemàtic. El subjecte de Descartes és el número 1, és la unitat. En canvi, el subjecte de Hume és la multiplicitat, és la sèrie. Però en cap cas és el número zero. De fet, històricament i conceptualment el zero és el buit: és número, però també absència de quantitat. Aquest número tan simple i tan paradoxal, el zero, que és el buit, fou una invenció impossible per a Occident. Fou l’Índia qui l’hagué d'inventar, i ens arribà a Europa gràcies a la mediació dels àrabs. (Per cert, una primera menció indirecta es va produir a la Marca Hispànica, al monestir de Ripoll al segle X.) Doncs bé, o tenim la unitat o tenim la multiplicitat, però no el zero. És a dir, el buit resta exclòs. Podem dir que aquestes concepcions modernes del subjecte venen a ser una interiorització de l'horror metafísic al buit. Aquest horror ha estat explícitament interioritzat, la qual cosa ens assenyala que la vella tradició perdura, no pas ara a la ciència però si com a convicció i paradigma intern. És lògic que, atesos aquests antecedents, quan la buidor es manifesta en aquesta escala psíquica o interna ho faci fent seves totes les velles connotacions negatives. El buit es converteix així en una metàfora o en un indicador del malestar interior, del malestar de l’ànima. És un sentiment que ja va expressar Pascal en els seus Pensaments, especialment en aquell fragment on diu que el tedi, l'avorriment, és font d'inquietud, es manifesta com a buidor interior. I és que si el subjecte ve definit per la seva activitat (com diria Hume), l’absència d'activitat és percebuda negativament, és el buit interior amb totes les seves connotacions negatives. De manera similar, la buidor pot associar-se a la malenconia. Aquesta sol definir-se com una tristesa sense objecte; no hi ha objecte o motiu concret que l’hagi produïda. De manera que quan desapareixen les referències a continguts, el sentiment resultant és una absència, una buidor viscuda com a malestar. I cosa similar podem dir de l’estupor i de l’angoixa. Si recordem el model de Hume, el flux de la ment està fet d'unitats indivisibles i ben delimitades. No hi ha consideració dels intervals entre aquestes unitats. Doncs bé, l’estupor i l'angoixa serien com la caiguda en aquests intervals, la paralització per impossibilitat d'aferrar-se a aquelles unitats. O també seria la caiguda en l'abisme on no hi ha referències a continguts concrets, la vivència d'un desarrelament respecte el normal i pautat flux de la ment. Tots aquests motius i altres similars (tedi, ennui, malenconia, spleen, estupor, angoixa) són temes recurrents en el pensament i les arts de la modernitat. Son metàfores vives del buit. Podríem dir que, un cop acceptat el buit en la ciència i en la naturalesa, l’horror vacui retorna com un conjunt de metàfores del malestar anímic. I és que en tot aquest procés l’acceptació científica del buit ha estat com una mena d’excepció a la regla, i la regla és la vigència del vell paradigma de la plenitud. Per això, el concepte del buit només es entès associant-lo a les seves connotacions negatives. L'horror vacui, doncs, continua sent vigent en aquest àmbit més intern, i al buit se li han anat adherint en negatiu els atributs suposats per al subjecte ple. Contra l'activitat, el tedi; contra els continguts de referència, el pesar per aquesta pèrdua, com ara en el cas de la malenconia; contra la il•lusió d'una unitat i continuïtat del jo, la caiguda en les fissures de la personalitat; contra la duresa, la fissura, la caiguda en l'abisme de l'estupor i de l'angoixa. Aquestes connotacions negatives del buit -penso que molt presents en les concepcions contemporànies- deixen amagat tot un altre ventall de possibilitats. La idea del buit com a potencialitat, com a llibertat, com a fons o contrafons de tot allò possible, com el moment del silenci o de la interiorització que deixa fluir els mecanismes de la creativitat; tot això resta pràcticament oblidat. I finalment, també el buit com a ideal de la subtilitat, de la capacitat d’ésser receptiu i mal•leable, de la innocència. Tot això també resta gairebé oblidat. Penso que una comprensió de les paradoxes que el buit planteja a la ciència d’avui és un bon exemple de l’esperit de subtilitat que aquí reivindico. Cal ser poc rígids i cal ser oberts per a comprendre conceptes que ens apropen a la paradoxa. També cal dir que l’excepció a aquesta percepció negativa del buit, o a aquesta ignorància, ens l’ha donada la mística i la poesia. Suposo que els meus col•legues podran ampliar
justament aquests apunts.
|
Clic per a la compra directa i segura de "Biografía del vacío"
| Portada | Contactar | "Biografía del vacío" | Enllaços | Bibliografia | Articles | © 2008 Albert Ribas |